Carta a Cristobal Montoro

Aquest país nostre -em refereixo a Espanya, és donat des de fa molts anys i de manera reiterativa, avariciosa diria jo, a l'esperpent, la bufonada. Normalment ha estat sempre mal governat i la corrupció, en major o menor intensitat ha sovintejat pel poder. Fins i tot i mal els pesi als republicans, deia Sánchez-Albornoz que Juan Negrín i tota la seva camarilla, eren candidats a l'escamot de l'afusellament.
Deixant a part qüestions polítiques i centrant-nos en l'esperpent, que tal com hem dit abans, constitueix una de les característiques, juntament amb l'enveja, de la nostra casta dirigent -i perquè no dir-ho de la població en general. Recentment ha arribat al meu ordinador una notícia esfreidora i que ho és en tan i en quan la seva significativitat -aquí cal donar gràcies al meu professor Ignasi Terrades, qui em va ensenyar el que volia dir i la transcendència de les coses significatives . Doncs be, un jove gallec, en Diego Martínez Santos, ha estat  premiat per la Societat Europea de Física com el millor físic experimental d'Europa. Qualsevol altre país n'estaria orgullós de comptar amb un jove amb aquest talent. Doncs aquí, el Ministerio de Economía y Hacienda , del qual n'es titular l'ínclit sr. don Cristóbal Montoro li ha denegat una beca al programa Ramón y Cajal, al·legant que no és prou bo per Espanya. Es clar, aquí anem sobrats de talent.
Analitzem. Per què serveix un físic? pot anar al Gran Hermano un físic? pot sortir al Sálvame o al Sálvame de Luxe un físic fent la papallona? No oi?  doncs apa, que vagi a cagar al moll o que emigri a Alemanya o als EUA fent gala de l'esperit aventurer característic del nostre jovent, i li donem la beca al fill del fulanito que li devem un favor i el tindrem content.
Quants diners ha costat la formació d'aquest jove?
Senyor Montoro, deixi'm que el proposi per membre de la Molt Il·lustre Germandat de les Orelles de Burro. Pensi senyor ministre que tindrà el goig de sovintejar amb els seus també il·lustre membres. Pròcers de la categoria de Esperanza Aguirre, qui es va guanyar una molt merescuda plaça i per aclamació, quan va declarar que li agradava molt una escriptora anomenada Sara Mago,  Xavier Mariscal, gran dissenyador de bunyols i de opinions sempre respectables, Jesulín de Ubrique, inventor de paraules com "en dos palabras, im prezionante", els directors de les maniobres del Prestige , Carles Fabra, constructor d'aeroports impossibles, Luisa Fernanda Rudi, inventora d'idiomes i un llarg etc que no anomenaré per no fer-me pesat.
No cal dir que la pertinència a aquesta  Molt Il·lustre Germandat és gratuita. Sobretot no es deixi les orelles de burro que pot passar a recollir quan ho desitgi i que són del tot punt imprescindibles en les reunions que periòdicament se celebren.
Atentament.       

Una bonica i exemplar història

Fa cosa d'una pila d'anys...cap el 1939, seria, que la meva sogra -llavors una noia jove, vivia en un poble al Camp de Tarragona; Cabra del Camps s'anomena. Amb l'entrada a la zona de les tropes franquistes, es va ocupar un aeroport que hi havia al poble del costat, el Pla de Santa Maria, on hi van destacar uns soldats alemanys. Passats uns dies, van sentir pujar per l'escala -llavors les portes es deixaven obertes, unes passes fortes, de botes. L'ensurt va ser monumental. Eren els soldats que van demanar poder passar una estona asseguts a la vora del foc. Solament demanaven això, sentir l'escalfor de la llar. Imagino que es va fer difícil entendre's, ells no parlaven castellà i la família de la meva sogra amb prou feines. Venien, quasi a diari. Seien, xerraven entre ells i combatien d'aquesta manera l'anyorança de ser lluny de casa seva.  Amb els dies van anar agafant confiança i els ensenyaven fotos dels fills, de l'esposa. Fins i tot els van demanar si els podien rentar la roba a canvi d'uns diners. Ells els proporcionaven el sabó -un sabó, deia la meva sogra, que feia olor. Se'ls veia bons nois i molt educats, deia.

Cap el tard, quan ja havien marxat els alemanys, per la porta del darrera trucaven uns altres soldats, els que havien quedat perduts de les seves unitats durant la retirada de l'exèrcit republicà. Estaven emboscats, no feien guerra, solament demanaven alguna cosa per menjar. I ells els donaven el que podien, un grapat d'avellanes, unes sopes de pa...En aquells temps la terra estava dessolada en no haver estat convenientment adobada durant els anys de la guerra. Pobrets, deia ella, feien llàstima, on seran les seves mares?  què s'en va fer d'ells? Deien que tenien companys ferits i que no els volien abandonar. Al cap d'uns dies van trobar uns soldats morts -deurien ser els ferits, i els van enterrar en un marge. Sempre i mentre visqué, una veïna del poble que havia perdut un fill a la guerra els portà flors.

D'aquesta història podem concloure com pot arribar a ser a voltes la grandesa de les persones. Ells eren pagesos, gent humil, amb una formació més aviat escassa però dins el seu cor tenien ben assentats conceptes com la compassió, la solidaritat, la caritat. Ells no eren enemics de ningú, solament eren gent corrent que treballava i vivia. 

On han anat a parar ara aquests principis? què se n'ha fet d'ells?