Vull dedicar aquestes
línies a Dióscoro Galindo, mestre que morí afusellat juntament amb García Lorca,
i que no consentia mai que un alumne marxés disgustat a casa seva.
Aquests darrers anys
he estat dedicant-me a l'ensenyament i certament, ha estat com veure els toros
des de l'altre banda de la barrera. La pregunta que jo em feia, era i és: quin
és l'objectiu final de l'ensenyament?
Al llarg dels anys he tingut molts professors, de fet crec que els recordo quasi
be a tots, en especial a aquells que van ser bons, els que em van ensenyar
coses que anaven més enllà de la matèria que tocava. Quasi be mai no els he
pogut agrair com cal, llevat d’algunes excepcions, com la Roser Torner,
professora de literatura quan feia el batxillerat -jo vaig fer l'antic, i en
Paco Guillén. Tots dos em van ensenyar coses que anaven més enllà de
l'assignatura o de l'àrea de coneixement que impartien. Emmirallant-me en ells
els he volgut imitar i així crec fermament que l'ensenyament no pot restar
solament circumscrit en l'àrea de coneixement que un domina. Cal anar més enllà.
Així per mitjà del teu àrea de coneixement el que cal aconseguir és formar
ciutadans en actituds i valors. Per
posar un exemple, diria que importa relativament poc, més aviat gens que
l'alumnat recordi la llista dels reis de la casa d'Àustria, el que importa, és
que sàpiga com era el món i com ha evolucionat. Quan un explica la guerra Civil
1936-1939 o l’ascensió dels règims totalitaris a Europa un pot treballar
conceptes com la tolerància, la democràcia, el racisme i transmetre valors com
el saber escoltar, reflexionar i conviure. Ensenyar és tenir el privilegi de
poder transmetre tot allò que un ha après al llarg de la seva vida. El premi,
que algun diu un alumne et recordi.
Això si, el problema
sorgeix quan al camí es creua un ministre anomenat Wert.
